Esquizofrènia
El poc (poquíssim, potser d'aquí poc una mica més, jeje) de psiquiatria que sé, m'ha ensenyat que no existeix una línia que separa el que es normal del patològic, ens movem en terra de ningú i el que ens distingeix dels "malalts" es la capacitat per autogestionar la nostra "bogería"personal.
Avui passant una nit desperta llegint, com feia molt de temps que no feia, m'he retrobat amb parts de mi que ja no recordava, es extrany com passem períodes de temps (més o menys llargs, en el meu cas potser més aviat llargs) poseïts per arees dominants del nostre cervell que arriben tot d'una i imposen la seva llei.D'un temps ençà que no parlava amb certes veus interiors, potser perqué em semblaven primitives, arcàiques, rudes i paleolítiques. Són veus poc sofisticades, que parlen directament des del sistema límbic, connecten arees de memoria, de fam, de lluita, de sexe, de tot alló animal que tinc dins meu.
He passat per un període "minimalista", de diseny, de "nouvelle coussine", de grans estructures metáliques, espais diàfans i drogues de síntesi. Després de la meva darrera "crisi personal" havia construit un "espai tranquilitzador", sense masses estímuls sensorials, sense desordre, sense color, com una d'aquelles sales amb parets molt blanques i"acoixinades".
No soc bona gestionadora dels meus sentiments, potser perque mai he estat bona amb els números, no aconsegueixo per més que m'hi escarrassi, equilibrar el balanç. Em passa el mateix a la cuina o m'empalaga o es massa "soso", per mi es un repte trobar "el punt", i quan encerto les proporcions, no recordo com he arribat fins allá.
Potser per protegirme de la meva falta de mesura en el plaer y ni en el sofriment, había construit un microsistema mental on, deixant de banda (a base de certa força de voluntat i treball metòdic)c erts estímuls pertorbadors, regnava, diguem-ho així, quelcom semblant a la pau.Que a l'únic que hem de tèmer és a la por, és una frase feta, però tot i semblar una perogrullada és més complex del que sembla (un dia he d'escriure sobre la por) . He passat els últims mesos en una especie de estat intermig entre la son i la vigilia, treballant de valent en aspectes pragmàtics de la meva vida, però completament absent de mi mateixa en altres aspectes més personals ( com una anestèsia emocional parcial).I de sobte (bé, potser tampoc es tan de sobte, diguem-ne que porto uns mesos de despertar progresiu), m'he despertat aquí, com imagino que es desperten els que han viatjat en el temps o com es despertaran els famosos que diuen que estan congelats al 2056... sabent que ha passat el temps pero no per a ells, que van aturar el seu rellotge en un instant concret d'una vida pasada.( Saber quin va ser el meu dia "d" i hora "h" de congel.lació sería objecte d'un altre relat, que potser algun dia m'animaré a escriure, qui sap?! )
El fet es que a banda d'estar contenta pel retrobament amb les velles veus amigues,compañes de viatge d'altres vides, de tornar a sentirme complerta i dins del meu cos, alhora, sento que hi ha moltes parets blanques que necesiten colors, molts espais diàfans que demanen omplirse de caos, de vida...Serà difícil "redecorar", en sóc conscient, més ara que m'havia acostumat als espais buits, però espero que poc a poc faré d'aquesta sala d'hospital quelcom més càlid on viurem més còmodes jo i totes les meves jo.